Conèixer una llengua no vol dir fer-la servir
Durant els anys 80 i 90 es va anar desenvolupant i consolidant el model de xarxa única, conegut popularment amb el nom d'immersió lingüística. L'objectiu del model, entre d'altres, era aconseguir l'aprenentatge del català per part d'aquells alumnes que no el portaven de casa. Aquesta fita es va aconseguir: el nombre de coneixedors del català va créixer fins a situar-se en nivells molt alts.
Però conèixer una llengua no vol dir fer-la servir. Tots coneixem casos d'èxit: escoles on els alumnes que no portaven el català de casa l'aprenien i l'incorporaven a la seva vida, i l'utilitzaven amb els companys. Aquests casos són el paradigma de la integració i allò que tots volem per al país. Ara bé, hi ha hagut una altra realitat que sovint s'ha obviat: alumnes que sí que portaven el català de casa i que no el feien servir amb cap company —ni tan sols amb els que també el tenien com a llengua familiar.
Aleshores, el model de xarxa única ha estat un èxit o no? Depèn. Ha funcionat, sobretot, en aquells centres on han coincidit tres factors:
- Un nombre prou gran d'alumnes que portaven el català de casa
- Un centre realment compromès a exercir la immersió
- Unes famílies interessades que els fills no només aprenguin la llengua, sinó que la visquin
Les viles, els pobles, els barris i les ciutats que reuneixen aquestes condicions tenen centres on el model funciona. Però allà on no s'hi donen, el model fa aigües, i el resultat és una sagnia de parlants: alumnes que porten el català de casa i que no l'usen mai amb companys ni amistats, cosa que va erosionant profundament el valor que atorguen a la seva llengua.
En els darrers 25 anys, Catalunya ha crescut en més d'un milió i mig d'habitants, i això ha fet que cada cop sigui més difícil trobar centres on es reuneixin les condicions perquè el català sigui una llengua d'ús normal entre l'alumnat.
Hem passat, sense adonar-nos-en, d'una fase en què aparentment guanyàvem parlants a una altra en què els perdem.
